EL CAVALL

Volves, cauen volves

lentament…

Elles mai no tindran pressa!
Quina lliçó de delicadesa.
I quina gràcia en tenyir el paisatge
amb la imatge del color més pur!
I en mirar cap a la infinitud
es confon l’aire
per la immensa solitud
de les dansaires
que plegades fan conjunt
de destresa...i d’enginy.

La infància més profunda
crida des de dins
amb aquella alegria sense fins
i rotunda.
És curiós com la puresa
es barreja amb situacions;
en ocasions la petitesa
meravella l’interior.

Volves, cauen volves
lentament...

La neu de la neu dins la neu es lament
mentre un cavall del seu color hi passeja
i hi ha una brisa lleu que resa:
”Tu, o cavalcant, o veloç,
fes-me ta serva.
Per tu cauré en diamants, sens por.
Fes-me fera!”
I el cavall respon sens gens repòs:
”Valenta!
Sigues tu, sigues més, sigues feroç!”

I, com d’una galopada, el cavall es feu brutal.
I, com d’una revolada, la brisa, temporal.

Volves, cauen volves
feroçment!